El teatre és una de les grans creacions de l’arquitectura clàssica, sobre tot des de la segona meitat del segle V ane. En un principi eren espais destinats a representacions religioses. Normalment les obres es representaven en les cerimònies de caràcter sagrat que junt amb la popularitat de la literatura i el teatre eren elements essencials de la vida de la ciutat. Per als grecs, el teatre resultà ser una de les seves principals diversions. De les obres apreciaven la lectura moral ja que aquesta els aportava coneixements i cultura. Per altra banda, gaudien també de les crítiques realitzades a l’autoritat i al poder.
Pel que fa a l’estructura del teatre, els seus principals components són la orquestra que generalment presenta una forma semicircular tot i que trobem variants com la forma circular, present al teatre d’Epidaure. Originalment fou un espai destinat als actes rituals dedicats a Dionís, actes que es realitzaven entorn a un altar cap el qual es dirigia la mirada de l’espectador i on estava ubicat el cor. Per altra banda, trobem el koilon, reservat als espectadors. Els seus seients es disposaven en forma de graderies, aprofitant les pendents naturals del terreny. L’escena, és a dir, el podi, era el lloc on es desenvolupava l’acció dels intèrprets. En els seus orígens l’escena no era pròpiament el lloc de representació sino que s’utilitzava més be per els canvis de vestuari. Haurem d’esperar fins a la guerra del Peloponés, (431 - 404 ane.) per assistir a la construcció dels primers escenaris i graderies de pedra ja que fins aleshores predominava l’estructura de fusta.
La importància del teatre en el desenvolupament de l’art grec i de la representació dramàtica, en quant a la comercialització de la imatge pintada o esculpida, fou molt gran; els panells que decoraven l’escena eren pintats i els llocs d’honor estaven decorats originalment amb esculptures.
BLANCO FREIJEIRO, Antonio. Arte griego. Editorial Miguel Solas, Madrid, 1975.
El teatre d’Epidaure forma part d’un complex arqueològic major, el santuari d’Asclepi. És un dels teatres que millor s’han conservat, gràcies al bosc que el cobria i el fet de que va estar soterrat fins el segle XIX, moment en el qual començaren les excavacions per part de la Societat Arqueològica d’Atenes.
Va ser construït per Policlet el Jove al voltant de l’any 350 ane. en una època en la que el teatre havia adquirit unes proporcions monumentals. El teatre d’Epidaure n’és un exemple ja que ens presenta una orquestra circular d’uns 25 metres de diàmetre, amb l’altar de Dionís al centre, que constitueix el nucli del teatre. El koilon, que tenia un aforament aproximat de 14.000 espectadors, era el que ara coneixem com l’auditori, que formava un arc major a un semicercle, dividit en dos pisos per una galeria anomenada diazoma, que a la vegada estava dividida per les kerkides, seccions triangulars. Les vies d’accés eren dos corredors, els parodos, que separaven el koilon de l’escena, una escena que probablement ja era en els seus orígens una construcció alta amb un front de pilastres i columnes jòniques adossades a elles. També presentava dues ales que tancaven els seus costats, les paraskenia.
El teatre d’Epidaure destaca per la seva gran acústica ja que des de la part superior del koilon es poden escoltar els xiuxiuejos dels actors. Avui dia forma part del patrimoni mundial de la UNESCO.
A continuació vos deixam un enllaç per ampliar una mica més aquesta informació.
MARÍN SANCHEZ, Rafael. La construcción griega y romana. Editorial Reproval, Valencia, 1989. p. 45, pp. 51-53.
BLANCO FREIJEIRO, Antonio. Arte griego. Editorial Miguel Solas, Madrid, 1975.
Al segleIV,després de laGuerra delPeloponèsque conclouambla capitulaciód'Atenesdavant laciutatd'Esparta(404ane),tota Grèciaes va veuresumidaen la misèriadurantmésde dues dècades.Aquestesdevenimentmarcauna fitaen la marxapolíticaieconòmicade Grècia,amb un canviabsolutd'equilibrisde poder, perquètrenca lapreeminènciaatenesa, obre unperíode de postguerraisuposa uncanvide rumbradicalen la mentalitatienla cultura delsgrecs.Així, s'havienenfonsattotselsidealsque van sustentarel segle dePèricles:la confiançaen elsgrans déus,el culte a lademocràciaia leslleisi elenaltiment detot el quepertanyia a laciutat.En el 337ane, una altravegadaAtenesorganitza unanovalligamarítimaque comporta larecuperació, l'artcobra unafacetaqüotidianai privada,en oposicióa l'artpúblicireligiós quehavia caracteritzat elsegleanterior,i la seva produccióesdifontambéa sectorssocialsque abans s'acontentavenambl'admiracióde lesobrespúbliques.Neixun art"popular" amb els seus propisconvencionalismes,il'artgreccomença aperdre el seutradicionalunitatestètica.
El període hel · lenístic (323-30 ane) comprèn tres segles, des de la mort d'Alexandre el Gran fins al principat d'August, o sigui, des de la consolidació de les monarquies fundades pels oficials d'Alexandre fins a la conversió d'aquests regnes en províncies romans. La cultura es desenvolupa en amplis horitzons, amb elements heterogenis. L'arquitectura segueix les normes tradicionals amb major flexibilitat en la utilització d'ordres i proporcions. A més, els ordres s'apliquen a grans conjunts monumentals, aixecats en breu termini. L'arquitectura es va a caracteritzar per un fort sentit de la grandiositat, la sumptuositat i l'afany decoratiu. Els ordres perden la seva rígida normativa i es concep una major llibertat. L'edifici perd autonomia, d'aquí la gran importància de l'urbanisme hel · lenístic.
Durant les primeres dècades, l'activitat constructiva serà molt escassa. Destaquen obres com el Tholos de Delfos (385 ane). atribuït a l'arquitecte Théodore de Delfos. L'obra que marca el naixement d'una nova tipologia, de gran fortuna a partir de llavors, és la Tomba de Mausolo de Hilacarnaso. Macedònia, a mitjans segle IV ane, sota els regnats de Filip II i Alexandre el Gran, es convertirà en un centre cultural de gran importància. Aquests monarques es plantejaran la creació d'un art que vengui a magnificar la seva figura dins dels cànons del classicisme. El més conegut d'aquest art oficial sota el regnat de Filip són les Tombes règies en la necròpoli deVergina. Un altre edifici molt representatiu de l'arquitectura del segle IV ane és el Monument aLisícrates (334 ane). Finalment, cal destacar l'obra del Teatre d'Epidaure, que com ja hem comentat anteriorment, està datat a mitjans del segle IV ane, sent el teatre més primitiu arribat fins als nostres dies.
Epidaure és una ciutat grega de l'Argòlida. Forma part de les lligues del Peloponès i de l'Aquea. Fou un territori religiós de Nauplia. Es troba just al devora d'una de les petites ribes situades al sudoest del golf d'Egina. La regió fou fundada per una colònia de jonis. Posteriorment, va esser ocupada pels doris d'Argos i un cop va esser independent, fou aliada d'Esparta. Va adquirir importància com a ciutat comercial fins a l'emancipació d'Egina, on va perdre la seva preponderància quan va esser conquerida pels romans.
Bibliografia
KLEINER, Fred S. Gardner's Art Through the Ages: The Western Perspective, Volumen 1.Editorial Cengage Learning, USA, 2009. p. 129.
SPAWFORTH, Tony. Los templos griegos. Editorial Akal, Madrid, 2007. p. 165
WINTER, Frederic E. Studies in Hellenistic architecture. University of Toronto Press, USA, 2006. p.103-104, p.108, p. 162, p. 211.
RAFOLS, José F. Arquitectura de la Edad Antigua. Universitat de Virgínia. Editorial: Ramón Sopena, Madrid, 1943. pp.98-100.
A l'antiguitat, la ciutat d'Epidaure assolí importància pel gran santuari dedicat a Asclepi (Esculapi a Roma). Asclepi era un heroi, considerat el déu de la medicina i la curació. Fou venerat a Grècia en diversos santuaris, el més important a la ciutat d'Epidaure. Els seus atributs són representats mitjançant un bastó envoltat de serps. Era fill d'Apol.lo i fou criat pel centaure Quiró, educador també d'Aquiles. Gràcies a aquestes ensenyances i a les seves dots sobrenaturals va esser tan savi que era capaç de ressucitar als morts. Va esdevenir objecte de culte durant els segles VI aC, aconseguint la seva màxima plenitud al segle IV aC, segle en que es va construir el teatre d'Epidaure. La ciutat, aleshores, es va convertir en un lloc de peregrinació. Al segle IV, però, va decaure tot i que tornà a adquirir importància en temps d'Adrià.
Fotografia d'Asclepi, el déu de la medicina. Flickr. Usuario: Aigialos
El santuari d'Asclepi estava situat a l'oest de la ciutat, entre dues muntanyes, al bell mig d'un bosc. Va arribar a esser el centre terapèutic més gran de l'antiguitat ja que va desenvolupar una vertadera escola de medicina que va deixar emprempta en els seus successors. El santuari estava comunicat amb la ciutat per un camí. Aquest estava envoltat de monuments i petits temples dedicats a Asclepi, Dionís, Àrtemis, Afrodita i altres déus.
El conjunt d'edificis del santuari comprenia sales d'exercicis físics i estances especials per als malalts. Aquests passaven primer per rites solemnes de purificació per després esser conduits al enkoimeterion, que era un pòrtic d'incubació. Allà suposadament se'ls apareixia el déu durant el somni i els indicava el tractament a seguir. Aquest tractament consistia en exercicis físics o mentals, per això, les instalacions deportives com el gimnàs, la palestra o el teatre van adquirir importància. Les ofrenes de molts devots que cercaven la seva protecció van proporcionar els fons necessaris per construir aquests edificis ja que el tractament no era gratuit. Tot això va desembocar en la celebració dels jocs d'Asclepi anomenats Asclepieia. Eren torneigs esportius, poètics, musicals i teatrals que es cel.lebraven cada quatre anys.
Bibliografia
BRUIT ZAIDMAN, Louise., SCHMITT PANTEL, Pauline. La religión griega en la polis de época clásica. Editorial Armand Colin, Paris, 1989.pp. 110-114.
WICKKISER BRONWEN, Lara. Asklepios, medicine, and the politics of healing in fifth-century Greece. p.83. pp. 93-98.
VVAA. Historia de la antigua Grecia. Ediciones Universidad Salamanca, Salamanca, 1998. p. 223, pp. 230-235.
L'origen del teatre neix de l'expressió ritual religiosa, per a l'home primitiu; duent a terme aquesta manifestació l'home es torna actor, ja que canta i balla. Aristòtil li dona les tres unitats que són temps, acció i espai. Per aquesta raó els orígens del teatre grec estan relacionats amb els ritus religiosos. Dionís, entre els grecs, era el déu agrícola en honor del qual cel.lebraven grans festes que van contribuir a donar les bases per al naixement del teatre. La imatge de Dionís es passejava pels carrers i era seguida pel poble, qui representava als sàtirs, companys del déu. Davant ell entonaven cants i tocaven les flautes, a aquest himne se li anomena ditirambe, antecedent de les tragèdies. Cada tribu participava amb un cor de cinquanta homes i cinquanta nins,que ballaven en un cercle escenificant la seva cançó amb els moviments de les mans.Posteriorment es va integrar un home amb màscara que representava al déu i des del cadafal dialogava amb els sàtirs. Del diàleg entre els actors i el cor, de la divisió entre l'escenari i el públic, sorgeix l'obra dramàtica. Es van crear la tragèdia i la comèdia com a gèneres dramàtics, que al principi es representaven en un simple escenari a mode de cadafal. Més tard als vessants de les muntanyes es van construir edificis amb tribunes distribuïdes de manera semicircular, com el teatre d'Epidaure. Els seients del teatre estaven col.locats demanera especial;a la plantabaixaestavenreservatsper alssacerdots,ia Epidaure,hi havia unaltar deDionísen l'orquestra.Les obres de teatre en honor a Dionís primer tenien una finalitat religiosa, oferint ofrenes al déu (altar al mig de l’orquestra), on el cor explicava l’acció de les obres dramàtiques i el paper dels actors era secundari. Quan el seu paper augmentà es van situar al prosceni (lloc elevat). Al segle IV aC el paper dels actors era més gran que el del cor.Si fragmentassim per complet un teatre grec a excepció de l'orquestra, seguiríem tenint l'element principal. L'escenari era probablement tan antic com la pròpia civilització grega, i en la seva forma més simple no era més que una plataforma circular que encara avui se segueix utilitzant en algunes zones de la Grècia rural.
Per aquesta raó en l'antiga Grècia i, en concret a la ciutat d'Epidaure, el teatre formava part de la cel.lebració d'alguns festivals religosos com aquest dedicat a la figura de Dionís. Aquestes festes, amb el temps, es van arrivar a convertir en una competició amb premis per als guanyadors.
Processó dionisíaca d'un sarcòfag en marbre de l'època hel.lenística. Fotografia Wikipedia
Bibliografia
KÉRENYI, Karl. Dionysos. Archetypal image of indestructible life. The University Press Group Ltd, United States, 1996. pp. 51-52.
ASHBY Clifford. Classical Greek theatre: new views of an old subject. Studies Theatre Hist & Culture. Universitat de Iowa, USA,1998.p.21, pp.43-48, p.141. MARCH, Jenny. Diccionario de mitología clásica. Editorial Crítica, Barcelona,2002. p. 268.
El teatre grec està format per tres components principals;
En primer lloc, trobem l’orchestra, un espai circular que en un principi era de terra, però que en l'època clàssica es va començar a pavimentar amb marbre i altres materials. Es situa al mig de l’edifici i és l’emplaçament reservat per al cor. La funció del cor era la d’interactuar amb els actors per tal d’aclarir passatges de l’obra al públic i narrar fets, és per això que es troba entre el públic i l’escenari. Al centre de l'orchestra, sovint es trobava un altar anomenat thymele on es sacrificava un xai en honor a Dionís abans d’iniciar l’obra. Poc a poc, però va anar perdent importància i tamany fins que desaparegué. Així mateix, hi ha un component que sorgí a partir del s. V ane, aquest era un espai anomenat logeion que s’emprava per realitzar discursos. Cal destacar que en el cas del Teatre d’Epidaure l’orchestra te forma de semicercle, aquesta és una característica comú en els temples romans, ja que el cor va començar a perdre importància i per tant, es va reduir l’espai que ocupava, tanmateix no és l’únic exemple, també hi ha el cas del Temple de Metaponto a Itàlia.
La zona de la orchestra en el Teatre d'Epidaure. Panoramio
Al voltant de l’orchestra es disposen les grades, que s’anomenen kolion, es distribuïen al llarg de la falda d’un turó per tal d’aprofitar-ne el pendent i facilitar, així la visió de la skene per a tot el públic. Eren de forma semicircular i es distribuïen verticalment per uns compartiments anomenats kerkis i uns passadissos horitzontals que rebien el nom de diazoma, d’aquesta manera es facilitava l’accés i circulació del públic per aquest espai.
En un principi, el material emprat per la seva construcció fou la fusta, però a partir de l’any 499 ane es van començar a emprar blocs de pedra en substitució als anteriors. És el que ocorre en el Teatre d’Epidaure, on les grades de fusta es recobriren amb pedra directament. Cal destacar que la zona de la primera fila, reservada a personalitats importants, sacerdots i ciutadans honorables, estava formada per seients de pedra més elaborats i còmodes que reben el nom de prohedria. A més, un altre component és el balteus un petit mur que separava aquests seients de la zona de l’orchestra.
Per últim, la tercera part més important és la skene, una plataforma allargada i estreta situada darrere de l’orchestra i oposada al koilon. Més endavant, aquesta superfície s’elevà, mitjançant una columnata, tres metres per sobre de l’orchestra i al 465 ane es començà a utilitzar el teló, que penjat darrere de la skene servia als actors de vesturari i a més també s’utilitzava com a decorat. Gairebé mig segle després, es començà a substituir el teló per una paret, amb portes, anomenada paraskenia que esdevindrà un element comú en tots els teatres. La zona de la skene situada entre aquesta paret i l’orchestra s’anomenava proskenion i sovint s’adornava amb columnes i estàtues. Més tard, al s. V ane, la paraskenia va evolucionar fins tenir dos pisos d’altura i va passar a anomenar-se epskenion.
Finalment, cal esmentar les parodoi dues portes situades entre la skene i l’orchestra que representaven la sortida al mar, en el cas de la que es situava en la zona més occidental, i la oriental que era una sortida cap a l’acròpoli, això era una conveniència dramàtica amb el públic que així sabia d’on procedien o cap a on es dirigien els actors en sortir d'escena.
ASHBY Clifford. Classical Greek theatre: new views of an old subject. Studies Theatre Hist & Culture. Universitat de Iowa, USA,1998.p.15-18. KLEINER, Fred S. Gardner's Art Through the Ages: The Western Perspective, Volumen 1. Editorial Cengage Learning, USA, 2009. p. 208, 209.
