6. 2. Fitxa tècnica

Per últim, la tercera part més important és la skene, una plataforma allargada i estreta situada darrere de l’orchestra i oposada al koilon. Més endavant, aquesta superfície s’elevà, mitjançant una columnata, tres metres per sobre de l’orchestra i al 465 ane es començà a utilitzar el teló, que penjat darrere de la skene servia als actors de vesturari i a més també s’utilitzava com a decorat. Gairebé mig segle després, es començà a substituir el teló per una paret, amb portes, anomenada paraskenia que esdevindrà un element comú en tots els teatres. La zona de la skene situada entre aquesta paret i l’orchestra s’anomenava proskenion i sovint s’adornava amb columnes i estàtues. Més tard, al s. V ane, la paraskenia va evolucionar fins tenir dos pisos d’altura i va passar a anomenar-se epskenion.

Reconstrucció actual de la zona de la skene a Epidaure. Flick. Usuari: Clarity

Finalment, cal esmentar les parodoi dues portes situades entre la skene i l’orchestra que representaven la sortida al mar, en el cas de la que es situava en la zona més occidental, i la oriental que era una sortida cap a l’acròpoli, això era una conveniència dramàtica amb el públic que així sabia d’on procedien o cap a on es dirigien els actors en sortir d'escena.

Les parodoi d'Epidaure en l'actualitat. Flickr.Usuari: Clarity

En aquest enllaç hi trobareu un vídeo explicatiu:

                                      

Bibliografia

ASHBY Clifford. Classical Greek theatre: new views of an old subject. Studies Theatre Hist & Culture. Universitat de Iowa, USA, 1998. p.15-18.
KLEINER, Fred S. Gardner's Art Through the Ages:  The Western Perspective, Volumen 1. Editorial Cengage Learning, USA, 2009. p. 208, 209.