El teatre és una de les grans creacions de l’arquitectura clàssica, sobre tot des de la segona meitat del segle V ane. En un principi eren espais destinats a representacions religioses. Normalment les obres es representaven en les cerimònies de caràcter sagrat que junt amb la popularitat de la literatura i el teatre eren elements essencials de la vida de la ciutat. Per als grecs, el teatre resultà ser una de les seves principals diversions. De les obres apreciaven la lectura moral ja que aquesta els aportava coneixements i cultura. Per altra banda, gaudien també de les crítiques realitzades a l’autoritat i al poder.
Pel que fa a l’estructura del teatre, els seus principals components són la orquestra que generalment presenta una forma semicircular tot i que trobem variants com la forma circular, present al teatre d’Epidaure. Originalment fou un espai destinat als actes rituals dedicats a Dionís, actes que es realitzaven entorn a un altar cap el qual es dirigia la mirada de l’espectador i on estava ubicat el cor. Per altra banda, trobem el koilon, reservat als espectadors. Els seus seients es disposaven en forma de graderies, aprofitant les pendents naturals del terreny. L’escena, és a dir, el podi, era el lloc on es desenvolupava l’acció dels intèrprets. En els seus orígens l’escena no era pròpiament el lloc de representació sino que s’utilitzava més be per els canvis de vestuari. Haurem d’esperar fins a la guerra del Peloponés, (431 - 404 ane.) per assistir a la construcció dels primers escenaris i graderies de pedra ja que fins aleshores predominava l’estructura de fusta.
La importància del teatre en el desenvolupament de l’art grec i de la representació dramàtica, en quant a la comercialització de la imatge pintada o esculpida, fou molt gran; els panells que decoraven l’escena eren pintats i els llocs d’honor estaven decorats originalment amb esculptures.
BLANCO FREIJEIRO, Antonio. Arte griego. Editorial Miguel Solas, Madrid, 1975.
El teatre d’Epidaure forma part d’un complex arqueològic major, el santuari d’Asclepi. És un dels teatres que millor s’han conservat, gràcies al bosc que el cobria i el fet de que va estar soterrat fins el segle XIX, moment en el qual començaren les excavacions per part de la Societat Arqueològica d’Atenes.
Va ser construït per Policlet el Jove al voltant de l’any 350 ane. en una època en la que el teatre havia adquirit unes proporcions monumentals. El teatre d’Epidaure n’és un exemple ja que ens presenta una orquestra circular d’uns 25 metres de diàmetre, amb l’altar de Dionís al centre, que constitueix el nucli del teatre. El koilon, que tenia un aforament aproximat de 14.000 espectadors, era el que ara coneixem com l’auditori, que formava un arc major a un semicercle, dividit en dos pisos per una galeria anomenada diazoma, que a la vegada estava dividida per les kerkides, seccions triangulars. Les vies d’accés eren dos corredors, els parodos, que separaven el koilon de l’escena, una escena que probablement ja era en els seus orígens una construcció alta amb un front de pilastres i columnes jòniques adossades a elles. També presentava dues ales que tancaven els seus costats, les paraskenia.
El teatre d’Epidaure destaca per la seva gran acústica ja que des de la part superior del koilon es poden escoltar els xiuxiuejos dels actors. Avui dia forma part del patrimoni mundial de la UNESCO.
A continuació vos deixam un enllaç per ampliar una mica més aquesta informació.
BLANCO FREIJEIRO, Antonio. Arte griego. Editorial Miguel Solas, Madrid, 1975.
No hay comentarios:
Publicar un comentario