10.1. L'acústica

Un estudi ha determinat quin fou l’element clau del disseny del teatre d’Epidaure, símbol dels teatres grecs i l’únic teatre del món on des de les últimes files, situades a 70 metres de la zona central, s’escolten perfectament els actors que es troben a l’escenari, sense l’ajut de la tecnologia.

L’estudi revela que les grades del teatre juguen un paper essencial en l’acústica.  Els seients que constitueixen una superfície acanalada, serveixen com a filtre acústic que transmet el so que ve de l’escenari a altes freqüències i fa de difusor de les baixes freqüències. 

Previsió o atzar, el teatre d’Epidaure fou construït amb la forma òptima i les dimensions correctes, entenent, l’ utilització de superfícies acanalades com a  filtres en lloc de simples difusors de so.

Les grades proporcionen un efecte difusor, suprimint el so de freqüència baixa, el component principal del soroll de fons, i trencant les baixes freqüències de les veus. A més, les fileres dels seients de pedra, reflecteixen les altes freqüències cap enrere, cap a l’audiència, realçant el so.

 La investigació ha estat realitzada per l’expert en acústica i ultrasons Nico Declercq, professor a l’Acadèmia Woodruff d’Enginyeria Mecànica  del Georgia Institute of Technology i per Cindy Dekeyser, una enginyera fascinada per la historia de l’antiga Grècia.

                                                                                     Nico Declercq (Imatge)

L’investigador Nico Declercq inicialment sospitava que la pendent del teatre tenía molt a veure amb aquest efecte, però descobrí que quan les veus dels actors pujaven per les grades, les freqüències baixes del discurs anaven eliminant-se, filtrades en certa manera. La solució residia en la manera com el so es reflectia sobre les superfícies acanalades o difusores. Aquestes poden filtrar ones sonores per accentuar certes freqüències igual com les arrugues microscòpiques sobre l’ala d’una papallona reflecteixen les longituds de ona particulars de llum.

Quan l’equip de Declercq experimentà amb totes les ones ultrasòniques i simulacions numèriques de l’acústica del teatre, els investigadors van descobrir que les freqüències fins a 500hz disminuïen, mentre que les superiors a aquest valor ressonaven entre les fileres de seients. La superfície acanalada dels seients estava creant un efecte similar al dels panells difusors.

Eliminar les freqüències baixes vol dir que aquestes són menys audibles,  tant si són de la veu parlada com del so de fons. Però no ha de ser un problema, perquè el sistema humà auditiu pot recomposar algunes freqüències baixes que falten al so. Els oients completen la porció que falta de l’espectre amb un fenomen conegut com a to virtual o Virtual Pich; el cervell humà reconstrueix les freqüències que necessita per entendre el missatge. És un fenomen estudiat per la psicoacústica. 

La major part del soroll produït al teatre i als seus voltants era probablement el soroll de baixa freqüència, per exemple, el cruixir dels arbres o murmuris dels espectadors del teatre. Aleshores, si s’eliminen aquestes baixes freqüències, millora l’audibilitat de les veus dels actors, que són riques en freqüències mitges i altes.

A mesura que els constructors foren col·locant les últimes pedres al Teatre d’Epidaure, del s. IV ane., no podien saber que havien creat un sofisticat filtre acústic. Però quan el públic de l’última fila fou capaç d’escoltar la música i les veus amb sorprenent claredat, els grecs degueren adonar-se de que havien fet quelcom  molt profitós, perquè després varen intentar imitar l’estructura en altres teatres, tot i que no es va aconseguir amb tant d’èxit.

A més, hem d’afegir altres factors, ja coneguts, que també sumen a favor de la seva bona acústica. És el cas de la seva ubicació a una zona amb un soroll ambiental extremadament baix. I la suma de les reflexions de so que es generen a  la plataforma circular, situada entre l’escenari i les grades és a dir la orchestra i les produïdes per la paret posterior de l’escenari. El so directe es veu reforçat per l’existència d’aquestes primeres reflexions.  Aquests rebots són molt propers en el temps i l’espai i la nostra capacitat auditiva que no és suficientment ràpida com per a que els puguem diferenciar o separar, per això lluny de dificultar l’audició duplicant-la, nosaltres rebem un so més clar i potent.

Per ampliar:

Pàgina Oficial del senyor Nico Declercq

Bibliografia
CARRIÓN ISBERT, Antoni. Diseño acústico de espacios arquitectónicos. Edicions UPC, 1998. pp. 170-173.