S’han trobat teatres semblants al d’Epidaure per tot el món grec, la majoria d’època hel·lenística. Alguns d’ells s’han conservat suficientment o s’han restaurat bastant com per a representar obres gregues i llatines a l’actualitat. Així, al presenciar una obra d’Esquil o d’ Eurípides al teatre de Siracusa per exemple, un pot imaginar-se que potser Plató va contemplar la mateixa obra al mateix lloc.
Els estadis grecs (stadia), al igual que els teatres, estaven situats a les faldes de les muntanyes , utilitzant els desnivells del terreny per a l’auditori. Tenien una forma allargada, amb els extrems arrodonits o quadrangulars. En alguns casos s’han conservat els punts de sortida i arribada, donant la longitud exacta de la pista, que oscil·lava entre 183 i 214 m.
L’estadi grec més antic és el d’Olimpia, les restes del qual han aparegut sota d’estructures més modernes construïdes als segles V i IV ane. Media exactament un estadi, o sigui sis-cents peus grecs , d’on rep el seu nom. Al principi només hi havia graderies en tres dels seus costats, sense separació entre l’estadi i el recinte sagrat, la qual cosa explica les moltes ofrenes d’època arcaica trobades en aquesta àrea durant les excavacions. A meitat del segle IV ane. es va construí la graderia occidental que separava l’estadi de l’altar i el temple de Zeus.
Així doncs, trobem que els teatres tenen com a precedent la idea de l’aprofitament dels desnivells del terreny que comparteixen amb els estadis. De tota manera, i a l’igual que els teatres els estadis també es van acabar edificant sobre estructures totalment artificials, en alguns casos.
El teatre grec de Siracusa (Sicília) es troba entre els més grans, més perfectes i millors conservats del seu gènere. El teatre tenia una importància capital per a la vida de la ciutat, essent, juntament amb el d’Atenes, un dels punts clau de la dramatúrgia grega, ja que s’hi van estrenar moltes obres clàssiques. Actualment, el teatre segueix en ple ús cada mes de maig i juny, s’hi celebra un festival de teatre, música i dansa d’alta qualitat. Es va construir originalment al segle V ane., i el van estrenar amb l’obra “Els Perses” d’Esquil, però va adquirir el seva aparença definitiva amb la posterior reforma de Geró II al segle III ane. A l’època romana s’hi varen realitzar algunes modificacions per tal d’adaptar-lo a la tipologia de teatres romans, dedicats sobretot a espectacles circenses.
La millor visió de conjunt es té desde el passadís que divideix a meitat alçada les graderies. Excavat quasibé totalment a la roca del turó Temenite, consta d’una gran càvea de 138 metres de diàmetre recorreguda per un corredor. La càvea està dividida en 9 sectors i originalment constava de 67 fileres, de les que només se’n conserven 46. Sota es troba la platea semicircular, sobre la qual s’alça l’escena, estructures ambdues de les que només en queden els vestigis. Dos grans pilons flanquejaven l’escenari, així com les fosses que el sostenien durant l’època romana.
A la part superior de les graderies hi ha una gran terrassa tallada a la roca. Juntament a aquesta es poden veure els fonaments de dos llargs pòrtics que s’utilitzaven per aixoplugar als espectadors de les inclemències del temps. La terrassa està rodejada per una paret on es troben tallats els nínxols dedicats al culte dels herois. Al centre, una gran gruta artificial on desemboca un aqüeducte de l’època romana que, en un recorregut de 35 kilòmetres, conduïa fins allí, desde les immediacions de Pantalia, les aigües del riu Bottigliera, afluent de l’Anapo. Al ninfeo o mouseion, s’hi trobaren algunes estàtues de muses guardades actualment al museu arqueològic. Sobre aquesta terrassa van a parar els antics accessos al teatre, a l’est del mouseion una escala, i a l’oest un camí tallat a la roca entre dues parets en les que es veuen cambres excavades en l’època hel·lenística i hipogeus bizantins.
BIEBER, Margarete.The history of the greek and roman Theater. 1971. pp. 103-108
Bibliografia
BIEBER, Margarete.The history of the greek and roman Theater. 1971. pp. 103-108
PIOJÁN, José. Historia del mundo. Volumen 2. Salvat editores, s. a. 1928. pp. 270-272
pppppp
ResponderEliminar