1. Guió

Teatre d'Epidaure, segle IV ane.  Panoramio.

1. Guió.
2. Introducció: el concepte del teatre i presentació del teatre d'Epidaure.
3. L'arquitectura grega al segle IV i la ciutat d'Epidaure.
4. El teatre d'Epidaure i el santuari d'Asclepi.
5. El teatre d'Epidaure i el culte a Dionís.
6. Fitxa tècnica.
7. Naixement del teatre: promotors, motivació i construcció. 
8. Evolució del teatre d'Epidaure: antecedents, conseqüències i usos. 
9. Excavacions.
10. L'acústica.

2. Introducció: el concepte del teatre a l'antiga Grècia i presentació del teatre d'Epidaure.

El teatre és una de les grans creacions de l’arquitectura clàssica, sobre tot des de la segona meitat del segle V ane. En un principi eren espais destinats a representacions religioses. Normalment les obres es representaven en les cerimònies de caràcter sagrat que junt amb la popularitat de la literatura i el teatre eren elements essencials de la vida de la ciutat. Per als grecs, el teatre resultà ser una de les seves principals diversions. De les obres apreciaven la lectura moral ja que aquesta els aportava coneixements i cultura. Per altra banda, gaudien també de les crítiques realitzades a l’autoritat i al poder.

Pel que fa a l’estructura del teatre, els seus principals components són la orquestra que generalment presenta una forma semicircular tot i que trobem variants com la forma circular, present al teatre d’Epidaure. Originalment fou un espai destinat als actes rituals dedicats a Dionís, actes que es realitzaven entorn a un altar cap el qual es dirigia la mirada de l’espectador i on estava ubicat el cor. Per altra banda, trobem el koilon, reservat als espectadors. Els seus seients es disposaven en forma de graderies, aprofitant les pendents naturals del terreny. L’escena, és a dir, el podi, era el lloc on es desenvolupava l’acció dels intèrprets. En els seus orígens l’escena no era pròpiament el lloc de representació sino que s’utilitzava més be per els canvis de vestuari. Haurem d’esperar fins a la guerra del Peloponés, (431 - 404 ane.) per assistir a la construcció dels primers escenaris i graderies de pedra ja que fins aleshores predominava l’estructura de fusta.

La importància del teatre en el desenvolupament de l’art grec i de la representació dramàtica, en quant a la comercialització de la imatge pintada o esculpida, fou molt gran; els panells que decoraven l’escena eren pintats i els llocs d’honor estaven decorats originalment amb esculptures.

BLANCO FREIJEIRO, Antonio. Arte griego. Editorial Miguel Solas, Madrid, 1975.

El teatre d’Epidaure forma part d’un complex arqueològic major, el santuari d’Asclepi. És un dels teatres que millor s’han conservat, gràcies al bosc que el cobria i el fet de que va estar soterrat fins el segle XIX, moment en el qual començaren les excavacions per part de la Societat Arqueològica d’Atenes.

Va ser construït per Policlet el Jove al voltant de l’any 350 ane. en una època en la que el teatre havia adquirit unes proporcions monumentals. El teatre d’Epidaure n’és un exemple ja que ens presenta una orquestra circular d’uns 25 metres de diàmetre, amb l’altar de Dionís al centre, que constitueix el nucli del teatre. El koilon, que tenia un aforament aproximat de 14.000 espectadors, era el que ara coneixem com l’auditori, que formava un arc major a un semicercle, dividit en dos pisos per una galeria anomenada diazoma, que a la vegada estava dividida per les kerkides, seccions triangulars. Les vies d’accés eren dos corredors, els parodos, que separaven el koilon de l’escena, una escena que probablement ja era en els seus orígens una construcció alta amb un front de pilastres i columnes jòniques adossades a elles. També presentava dues ales que tancaven els seus costats, les paraskenia.

El teatre d’Epidaure destaca per la seva gran acústica ja que des de la part superior del koilon es poden escoltar els xiuxiuejos dels actors. Avui dia forma part del patrimoni mundial de la UNESCO.

A continuació vos deixam un enllaç per ampliar una mica més aquesta informació.

MARÍN SANCHEZ, Rafael. La construcción griega y romana. Editorial Reproval, Valencia, 1989. p. 45, pp. 51-53.

BLANCO FREIJEIRO, Antonio. Arte griego. Editorial Miguel Solas, Madrid, 1975.

3. L'arquitectura grega al segle IV i la ciutat d'Epidaure

Al segle IV, després de la Guerra del Peloponès que conclou amb la capitulació d'Atenes davant la ciutat d'Esparta (404 ane), tota Grècia es va veure sumida en la misèria durant més de dues dècades. Aquest esdeveniment marca una fita en la marxa política i econòmica de Grècia, amb un canvi absolut d'equilibris de poder, perquè trenca la preeminència atenesa, obre un període de postguerra i suposa un canvi de rumb radical en la mentalitat i en la cultura dels grecs. Així, s'havien enfonsat tots els ideals que van sustentar el segle de Pèricles: la confiança en els grans déus, el culte a la democràcia ia les lleis i el enaltiment de tot el que pertanyia a la ciutat. En el 337 ane, una altra vegada Atenes organitza una nova lliga marítima que comporta la recuperació, l'art cobra una faceta qüotidiana i privada, en oposició a l'art públic i religiós que havia caracteritzat el segle anterior, i la seva producció es difon també a sectors socials que abans s'acontentaven amb l'admiració de les obres públiques. Neix un art "popular" amb els seus propis convencionalismes, i l'art grec comença a perdre el seu tradicional unitat estètica.

El període hel · lenístic (323-30 ane) comprèn tres segles, des de la mort d'Alexandre el Gran fins al principat d'August, o sigui, des de la consolidació de les monarquies fundades pels oficials d'Alexandre fins a la conversió d'aquests regnes en províncies romans. La cultura es desenvolupa en amplis horitzons, amb elements heterogenis. L'arquitectura segueix les normes tradicionals amb major flexibilitat en la utilització d'ordres i proporcions. A més, els ordres s'apliquen a grans conjunts monumentals, aixecats en breu termini. L'arquitectura es va a caracteritzar per un fort sentit de la grandiositat, la sumptuositat i l'afany decoratiu. Els ordres perden la seva rígida normativa i es concep una major llibertat. L'edifici perd autonomia, d'aquí la gran importància de l'urbanisme hel · lenístic.

Durant les primeres dècades, l'activitat constructiva serà molt escassa. Destaquen obres com el Tholos de Delfos (385 ane). atribuït a l'arquitecte Théodore de Delfos. L'obra que marca el naixement d'una nova tipologia, de gran fortuna a partir de llavors, és la Tomba de Mausolo de Hilacarnaso. Macedònia, a mitjans segle IV ane, sota els regnats de Filip II i Alexandre el Gran, es convertirà en un centre cultural de gran importància. Aquests monarques es plantejaran la creació d'un art que vengui a magnificar la seva figura dins dels cànons del classicisme. El més conegut d'aquest art oficial sota el regnat de Filip són les Tombes règies en la necròpoli deVergina. Un altre edifici molt representatiu de l'arquitectura del segle IV ane és el Monument aLisícrates (334 ane). Finalment, cal destacar l'obra del Teatre d'Epidaure, que com ja hem comentat anteriorment, està datat a mitjans del segle IV ane, sent el teatre més primitiu arribat fins als nostres dies.

Epidaure és una ciutat grega de l'Argòlida. Forma part de les lligues del Peloponès i de l'Aquea. Fou un territori religiós de Nauplia. Es troba just al devora d'una de les petites ribes situades al sudoest del golf d'Egina. La regió fou fundada per una colònia de jonis. Posteriorment, va esser ocupada pels doris d'Argos i un cop va esser independent, fou aliada d'Esparta. Va adquirir importància com a ciutat comercial fins a l'emancipació d'Egina, on va perdre la seva preponderància quan va esser conquerida pels romans.

Bibliografia

KLEINER, Fred S. Gardner's Art Through the Ages: The Western Perspective, Volumen 1. Editorial Cengage Learning, USA, 2009. p. 129.

SPAWFORTH, Tony. Los templos griegos. Editorial Akal, Madrid, 2007. p. 165

WINTER, Frederic E. Studies in Hellenistic architecture. University of Toronto Press, USA, 2006. p.103-104, p.108, p. 162, p. 211.

RAFOLS, José F. Arquitectura de la Edad Antigua. Universitat de Virgínia. Editorial: Ramón Sopena, Madrid, 1943. pp.98-100.

4. El teatre d'Epidaure i el santuari d'Asclepi

A l'antiguitat, la ciutat d'Epidaure assolí importància pel gran santuari dedicat a Asclepi (Esculapi a Roma). Asclepi era un heroi, considerat el déu de la medicina i la curació. Fou venerat a Grècia en diversos santuaris, el més important a la ciutat d'Epidaure. Els seus atributs són representats mitjançant un bastó envoltat de serps. Era fill d'Apol.lo i fou criat pel centaure Quiró, educador també d'Aquiles. Gràcies a aquestes ensenyances i a les seves dots sobrenaturals va esser tan savi que era capaç de ressucitar als morts. Va esdevenir objecte de culte durant els segles VI aC, aconseguint la seva màxima plenitud al segle IV aC, segle en que es va construir el teatre d'Epidaure. La ciutat, aleshores, es va convertir en un lloc de peregrinació. Al segle IV, però, va decaure tot i que tornà a adquirir importància en temps d'Adrià.

  Fotografia d'Asclepi, el déu de la medicina. Flickr. Usuario: Aigialos

VVAA.: Enciclopedia Universal Ilustrada. Editorial Espasa-Calpe, Barcelona, 1989.

El santuari d'Asclepi estava situat a l'oest de la ciutat, entre dues muntanyes, al bell mig d'un bosc. Va arribar a esser el centre terapèutic més gran de l'antiguitat ja que va desenvolupar una vertadera escola de medicina que va deixar emprempta en els seus successors. El santuari estava comunicat amb la ciutat per un camí. Aquest estava envoltat de monuments i petits temples dedicats a Asclepi, Dionís, Àrtemis, Afrodita i altres déus.

VVAA.: Salvat Català. Diccionari enciclopèdic. Tercer volum. Editorial Salvat. Barcelona, 1974.

El conjunt d'edificis del santuari comprenia sales d'exercicis físics i estances especials per als malalts. Aquests passaven primer per rites solemnes de purificació per després esser conduits al enkoimeterion, que era un pòrtic d'incubació. Allà suposadament se'ls apareixia el déu durant el somni i els indicava el tractament a seguir. Aquest tractament consistia en exercicis físics o mentals, per això, les instalacions deportives com el gimnàs, la palestra o el teatre van adquirir importància. Les ofrenes de molts devots que cercaven la seva protecció van proporcionar els fons necessaris per construir aquests edificis ja que el tractament no era gratuit. Tot això va desembocar en la celebració dels jocs d'Asclepi anomenats Asclepieia. Eren torneigs esportius, poètics, musicals i teatrals que es cel.lebraven cada quatre anys.

Bibliografia

BRUIT ZAIDMAN, Louise., SCHMITT PANTEL, Pauline. La religión griega en la polis de época clásica. Editorial Armand Colin, Paris, 1989. pp. 110-114.

WICKKISER BRONWEN, Lara. Asklepios, medicine, and the politics of healing in fifth-century Greece. p.83. pp. 93-98.

VVAA. Historia de la antigua Grecia. Ediciones Universidad Salamanca, Salamanca, 1998. p. 223, pp. 230-235.

5. El teatre d'Epidaure i el culte a Dionís

L'origen del teatre neix de l'expressió ritual religiosa, per a l'home primitiu; duent a terme aquesta manifestació l'home es torna actor, ja que canta i balla. Aristòtil li dona les tres unitats que són temps, acció i espai. Per aquesta raó els orígens del teatre grec estan relacionats amb els ritus religiosos. Dionís, entre els grecs, era el déu agrícola en honor del qual cel.lebraven grans festes que van contribuir a donar les bases per al naixement del teatre. La imatge de Dionís es passejava pels carrers i era seguida pel poble, qui representava als sàtirs, companys del déu. Davant ell entonaven cants i tocaven les flautes, a aquest himne se li anomena ditirambe, antecedent de les tragèdies. Cada tribu participava amb un cor de cinquanta homes i cinquanta nins,que ballaven en un cercle escenificant la seva cançó amb els moviments de les mans. Posteriorment es va integrar un home amb màscara que representava al déu i des del cadafal dialogava amb els sàtirs. Del diàleg entre els actors i el cor, de la divisió entre l'escenari i el públic, sorgeix l'obra dramàtica. Es van crear la tragèdia i la comèdia com a gèneres dramàtics, que al principi es representaven en un simple escenari a mode de cadafal. Més tard als vessants de les muntanyes es van construir edificis amb tribunes distribuïdes de manera semicircular, com el teatre d'Epidaure. Els seients del teatre estaven col.locats de manera especial; a la planta baixa estaven reservats per als sacerdots, i a Epidaure, hi havia un altar de Dionís en l'orquestra. Les obres de teatre en honor a Dionís primer tenien una finalitat religiosa, oferint ofrenes al déu (altar al mig de l’orquestra), on el cor explicava l’acció de les obres dramàtiques i el paper dels actors era secundari. Quan el seu paper augmentà es van situar al prosceni (lloc elevat). Al segle IV aC el paper dels actors era més gran que el del cor. Si fragmentassim per complet un teatre grec a excepció de l'orquestra, seguiríem tenint l'element principal. L'escenari era probablement tan antic com la pròpia civilització grega, i en la seva forma més simple no era més que una plataforma circular que encara avui se segueix utilitzant en algunes zones de la Grècia rural.

Per aquesta raó en l'antiga Grècia i, en concret a la ciutat d'Epidaure, el teatre formava part de la cel.lebració d'alguns festivals religosos com aquest dedicat a la figura de Dionís. Aquestes festes, amb el temps, es van arrivar a convertir en una competició amb premis per als guanyadors.

Processó dionisíaca d'un sarcòfag en marbre de l'època hel.lenística. Fotografia Wikipedia

Bibliografia

KÉRENYI, Karl. Dionysos. Archetypal image of indestructible life. The University Press Group Ltd, United States, 1996. pp. 51-52.

ASHBY Clifford. Classical Greek theatre: new views of an old subject. Studies Theatre Hist & Culture. Universitat de Iowa, USA, 1998. p.21, pp.43-48, p.141.
MARCH, Jenny. Diccionario de mitología clásica. Editorial Crítica, Barcelona, 2002. p. 268.

6.1. Fitxa tècnica

  

El teatre grec està format per tres components principals;

En primer lloc, trobem l’orchestra, un espai circular que en un principi era de terra, però que en l'època clàssica es va començar a pavimentar amb marbre i altres materials. Es situa al mig de l’edifici i és l’emplaçament reservat per al cor. La funció del cor era la d’interactuar amb els actors per tal d’aclarir passatges de l’obra al públic i narrar fets, és per això que es troba entre el públic i l’escenari. Al centre de l'orchestra, sovint es trobava un altar anomenat thymele on es sacrificava un xai en honor a Dionís abans d’iniciar l’obra. Poc a poc, però va anar perdent importància i tamany fins que desaparegué. Així mateix, hi ha un component que sorgí a partir del s. V ane, aquest era un espai anomenat logeion que s’emprava per realitzar discursos. Cal destacar que en el cas del Teatre d’Epidaure l’orchestra te forma de semicercle, aquesta és una característica comú en els temples romans, ja que el cor va començar a perdre importància i per tant, es va reduir l’espai que ocupava, tanmateix no és l’únic exemple, també hi ha el cas del Temple de Metaponto a Itàlia.

La zona de la orchestra en el Teatre d'Epidaure. Panoramio

Al voltant de l’orchestra es disposen les grades, que s’anomenen kolion, es distribuïen al llarg de la falda d’un turó per tal d’aprofitar-ne el pendent i facilitar, així la visió de la skene per a tot el públic. Eren de forma semicircular i es distribuïen verticalment per uns compartiments anomenats kerkis i uns passadissos horitzontals que rebien el nom de diazoma, d’aquesta manera es facilitava l’accés i circulació del públic per aquest espai.

En un principi, el material emprat per la seva construcció fou la fusta, però a partir de l’any 499 ane es van començar a emprar blocs de pedra en substitució als anteriors. És el que ocorre en el Teatre d’Epidaure, on les grades de fusta es recobriren amb pedra directament. Cal destacar que la zona de la primera fila, reservada a personalitats importants, sacerdots i ciutadans honorables, estava formada per seients de pedra més elaborats i còmodes que reben el nom de prohedria. A més, un altre component és el balteus un petit mur que separava aquests seients de la zona de l’orchestra.

Les kolion. Flickr.Usuari: Clariy

                                    

Bibliografia

ASHBY Clifford. Classical Greek theatre: new views of an old subject. Studies Theatre Hist & Culture. Universitat de Iowa, USA, 1998. p.15-18.

KLEINER, Fred S. Gardner's Art Through the Ages:  The Western Perspective, Volumen 1. Editorial Cengage Learning, USA, 2009. p. 207, 208.

6. 2. Fitxa tècnica

Per últim, la tercera part més important és la skene, una plataforma allargada i estreta situada darrere de l’orchestra i oposada al koilon. Més endavant, aquesta superfície s’elevà, mitjançant una columnata, tres metres per sobre de l’orchestra i al 465 ane es començà a utilitzar el teló, que penjat darrere de la skene servia als actors de vesturari i a més també s’utilitzava com a decorat. Gairebé mig segle després, es començà a substituir el teló per una paret, amb portes, anomenada paraskenia que esdevindrà un element comú en tots els teatres. La zona de la skene situada entre aquesta paret i l’orchestra s’anomenava proskenion i sovint s’adornava amb columnes i estàtues. Més tard, al s. V ane, la paraskenia va evolucionar fins tenir dos pisos d’altura i va passar a anomenar-se epskenion.

Reconstrucció actual de la zona de la skene a Epidaure. Flick. Usuari: Clarity

Finalment, cal esmentar les parodoi dues portes situades entre la skene i l’orchestra que representaven la sortida al mar, en el cas de la que es situava en la zona més occidental, i la oriental que era una sortida cap a l’acròpoli, això era una conveniència dramàtica amb el públic que així sabia d’on procedien o cap a on es dirigien els actors en sortir d'escena.

Les parodoi d'Epidaure en l'actualitat. Flickr.Usuari: Clarity

En aquest enllaç hi trobareu un vídeo explicatiu:

                                      

Bibliografia

ASHBY Clifford. Classical Greek theatre: new views of an old subject. Studies Theatre Hist & Culture. Universitat de Iowa, USA, 1998. p.15-18.
KLEINER, Fred S. Gardner's Art Through the Ages:  The Western Perspective, Volumen 1. Editorial Cengage Learning, USA, 2009. p. 208, 209.

7. Naixement del teatre: promotors, motivació i construcció.

Com ja s'ha esmentat anteriorment (veure el punt 4. El teatre d'Epidaure i el culte a Asclepi) els grecs acudien a consultar a Asclepi per a conèixer els remeis per la cura de les seves malalties. A més a més, el santuari d'Asclepi fou cada quatre anys l'escenari de grans festes, les Asclepias, comparables amb les altres festes panhel.lèniques. D'aqui sorgeix la presència al santuari de construccions com el teatre. És aquesta, per tant, la motivació que va dur a construir el teatre d'Epidaure. D'aquestes curacions tenim testimonis de diversos tipus: els exvots que s'amunteguen al temple representen les parts del cos malaltes i curades, esteles erigides dins el santuari, on, segons Pausanies, <<estan gravats noms d'homes i dones curats per Asclepi i també la malaltia que cada un va patir i com es va curar>> (II, 27.3 de la Descripción de Grecia, de Pausanies). La curació podia esser instantània o, per altra banda, diferida. En el segon cas, el déu s'acontentava amb donar consells que els sacerdots del santuari interpretaven convertits en veritables metges (considerats des de l'Antiguitat com xarlatans pels posseïdors de la ciència hipocràtica). Van esser aquestes curacions i l'hàbil propaganda que es va fer el que va mantenir l'èxit del santuari fins al segle VI. La fama i l'afluència de pelegrins van transformar poc a poc el santuari, que va passar de ser un lloc oracular on es practicava la incubatio, a un gran complex de cures i banys, en què els sacerdots d'Asclepi feien fructificar el seu art. Els santuaris d'Asclepi es van multiplicar en l'època hel · lenística i alguns van aconseguir la fama, com el de Epidaure. Els promotors foren, llavors, els sacerdots d'Asclepi, i sobre tot, els malalts que amb les seves donacions van ajudar econòmicament a la seva construcció.

Teatre Epidaure. Timerime.

Vista aérea del teatre.

Pausanies afirmava que el teatre havia estat construït en el mateix temps que el tholos, és a dir, al segle IV ane, però la investigació arqueològica actual el col · loca en el segle III ane, ja que el nivell superior dels seients en realitat no s'afegeix fins al segle II ane. Va ser construït en un vessant per fer ús de la pendent i reduir els costos, ja que els teatres es construien amb pedra. Altres historiadors afirmen que les estructures del teatre foren realitzades lentament en el curs dels segles V i IV, lligades directament al marc i l'emplaçament naturals en què el teatre obté el seu naixement.

El teatre d’Epidaure, per la seva banda, mostra l’evolució de l’arquitectura clàssica cap a l'hel·lenisme, quan augmenta la càvea i s’aixeca el prosceni. Fou el model a seguir per teatres posteriors, tant grecs – teatres de Segesta i Taormina, a Sicília) com romans, tot i que aquests hi aportaren avenços tècnics molt importants.

Bibliografia
HOWARD, Seymour. Antiquity restored. Essays on the afterlife of the antique. Universitat de Michigan. Editorial IRSA, USA, 1990. pp. 68-72.
VILLARUBIA MEDINA, Antonio. Aspectos del teatro griego antiguo. Universitat de Sevilla. Editorial Pedro Cid. Sevilla, 2005. p 9, pp. 11-13.
JENKINS, Ian. La vida cotidiana en Grecia y Roma. Editorial Akal, Madrid, 1998. pp. 103-104.
GOYANES J., Excursiones artísticas por Grecia. Volumen I. Universitat de Califòrnia. 1926, Califòrnia. p. 269.

8 Evolució del teatre d'Epidaure: antecedents, conseqüències i usos.

S’han trobat teatres semblants al d’Epidaure per tot el món grec, la majoria d’època hel·lenística. Alguns d’ells s’han conservat suficientment o s’han restaurat bastant com per a representar obres gregues i llatines a l’actualitat.  Així, al presenciar una obra d’Esquil o d’ Eurípides al teatre de Siracusa per exemple, un pot imaginar-se que potser Plató  va contemplar la mateixa obra al mateix lloc.

Els estadis grecs (stadia), al igual que els teatres, estaven situats a les faldes de les muntanyes , utilitzant els desnivells del terreny per a l’auditori. Tenien una forma allargada, amb els extrems arrodonits o quadrangulars. En alguns casos s’han conservat els punts de sortida i arribada, donant la longitud exacta de la pista, que oscil·lava entre 183 i  214 m.

L’estadi grec més antic és el d’Olimpia, les restes del qual han aparegut  sota d’estructures més modernes construïdes als segles V i IV ane. Media exactament un estadi, o sigui sis-cents peus grecs , d’on rep el seu nom. Al principi només hi havia graderies en tres dels seus costats, sense separació entre l’estadi i el recinte sagrat, la qual cosa explica les moltes ofrenes d’època arcaica trobades en aquesta àrea durant les excavacions. A meitat del segle IV ane. es va construí la graderia occidental que separava l’estadi de l’altar i el temple de Zeus.

Així doncs, trobem que els teatres tenen com a precedent la idea de l’aprofitament dels desnivells del terreny que comparteixen amb els estadis. De tota manera, i a l’igual que els teatres els estadis també es van acabar edificant sobre estructures totalment artificials, en alguns casos.

Siracusa

El teatre grec de Siracusa (Sicília) es troba entre els més grans, més perfectes i millors conservats del seu gènere. El teatre tenia una importància capital per a la vida de la ciutat, essent, juntament amb el d’Atenes, un dels punts clau de la dramatúrgia grega, ja que s’hi van estrenar moltes obres clàssiques. Actualment, el teatre segueix en ple ús cada mes de maig i juny, s’hi celebra un festival de teatre, música i dansa d’alta qualitat. Es va construir originalment al segle V ane., i el van estrenar amb l’obra “Els Perses” d’Esquil, però va adquirir el seva aparença definitiva amb la posterior reforma de Geró II al segle III ane. A l’època romana s’hi varen realitzar algunes modificacions per tal d’adaptar-lo a la tipologia de teatres romans, dedicats sobretot a espectacles circenses.

La millor visió de conjunt es té desde el passadís que divideix a meitat alçada les graderies. Excavat quasibé totalment a la roca del turó Temenite, consta d’una gran càvea de 138 metres de diàmetre recorreguda per un corredor. La càvea està dividida en 9 sectors i originalment constava de 67 fileres, de les que només se’n conserven 46. Sota es troba la platea semicircular,  sobre la qual s’alça l’escena, estructures ambdues de les que només en queden els vestigis. Dos grans pilons flanquejaven l’escenari, així com les fosses que el sostenien  durant l’època romana.

A la part superior de les graderies hi ha una gran terrassa tallada a la roca. Juntament a aquesta es poden veure els fonaments de dos llargs pòrtics que s’utilitzaven per aixoplugar als espectadors de les inclemències del temps. La terrassa està rodejada per una paret on es troben tallats els nínxols dedicats al culte dels herois. Al centre, una gran gruta artificial on desemboca un aqüeducte de l’època romana que, en un recorregut de 35 kilòmetres, conduïa fins allí, desde les immediacions de Pantalia, les aigües del riu Bottigliera, afluent de l’Anapo. Al ninfeo o mouseion, s’hi trobaren algunes estàtues de muses guardades actualment al museu arqueològic. Sobre aquesta terrassa van a parar els antics accessos al teatre, a l’est del mouseion una escala, i a l’oest un camí tallat a la roca entre dues parets en les que es veuen cambres excavades en l’època hel·lenística i hipogeus bizantins.

Bibliografia

BIEBER, Margarete.The history of the greek and roman Theater. 1971. pp. 103-108

PIOJÁN, José. Historia del mundo. Volumen 2. Salvat editores, s. a. 1928.  pp. 270-272

9. Excavacions

             El teatre d’Epidaure es va mantenir ocult pel bosc i la terra fins l’any 1970 quan va ser descobert per un viatger anglès. Abans ja s’havien realitzat les primeres investigacions del conjunt que forma el santuari per part de l’Expedició Científica Francesa del Peloponès l’any 1829.

La Societat Arqueològica Grega va iniciar les excavacions més importants del conjunt d’Epidaure, liderats per l’arqueòleg Panagiotis Kavvadias, que començaren l’any 1870 amb el santuari. L’any 1872 seguiren amb el teatre. Durant els primers mesos s’encarregà de les excavacions la Sr. E. Deilaki, la qual va treure a la llum la major part del monument. Posteriorment Kavvadias i el seu grup continuaren la feina fins l’any 1926, moment en que morir Kavvadias, fet que va deixar les excavacions aturades abans de la seva conclusió.

 Fotografia de P. Kavvadias. Mlahanas

         Les excavacions es varen reanudar al finalitzar la Segona Guerra Mundial (1939 – 1945), concretament entre els anys 1942 i 1943 per part de G. Roux, membre de l’Escola Francesa d’Atenes. Uns anys més tard les va reprendre I. Papadimitriou del Servici Arqueòleg Grec entre els anys 1948 i 1951. Des del 1974 començaren unes noves excavacions liderades pel profesor V. Lambrinoudakis que donaren peu a la formació del Comité de Restauració i Conservació del Santurari d’Epidaure l’any 1984. Avui en dia encara es realitzen investigacions i excavacions de la mà del Comité per la Restauració i Conservació dels monuments d’Epidaure.

Bust de P. Kavvadias  Mesogeia

Entre els anys 1902 i 1909 el propi Kavvadias va construir el Museu Arqueològic d’Epidaure amb la finalitat d’albergar les troballes extretes de les excavacions al conjunt del santuari, així com rèpliques d’originals traslladades al Museu Arqueològic d’Atenes com és el cas de l’estàtua d’Asclepi. També conté reproduccions de parts del santuari, una gran quantitat d’estris medicinals, ceràmiques, exvots i una col.lecció d’inscripcions sobre tabletes que narren les històries d’Asclepi. 

Interior del Museu d'Epidaure. Wikipedia.

Bibliografia

MELAS. E. The Greek Experience. Editorial Dutton, Virginia, 1974. p. 92.

PENROSE, F.C. The Journal of Hellenic Studies. Editorial JSTOR, London, 2007. p. 140.

VVAA. "Revista de la Universidad Complutense de Madrid vol. 13", Madrid, 1964, p. 365.

NORTH FOWLER, Harold. A hangbook of Greek archeology. Editorial Macmillan, London,  1929. p. 31.

http://odysseus.culture.gr/

10.1. L'acústica

Un estudi ha determinat quin fou l’element clau del disseny del teatre d’Epidaure, símbol dels teatres grecs i l’únic teatre del món on des de les últimes files, situades a 70 metres de la zona central, s’escolten perfectament els actors que es troben a l’escenari, sense l’ajut de la tecnologia.

L’estudi revela que les grades del teatre juguen un paper essencial en l’acústica.  Els seients que constitueixen una superfície acanalada, serveixen com a filtre acústic que transmet el so que ve de l’escenari a altes freqüències i fa de difusor de les baixes freqüències. 

Previsió o atzar, el teatre d’Epidaure fou construït amb la forma òptima i les dimensions correctes, entenent, l’ utilització de superfícies acanalades com a  filtres en lloc de simples difusors de so.

Les grades proporcionen un efecte difusor, suprimint el so de freqüència baixa, el component principal del soroll de fons, i trencant les baixes freqüències de les veus. A més, les fileres dels seients de pedra, reflecteixen les altes freqüències cap enrere, cap a l’audiència, realçant el so.

 La investigació ha estat realitzada per l’expert en acústica i ultrasons Nico Declercq, professor a l’Acadèmia Woodruff d’Enginyeria Mecànica  del Georgia Institute of Technology i per Cindy Dekeyser, una enginyera fascinada per la historia de l’antiga Grècia.

                                                                                     Nico Declercq (Imatge)

L’investigador Nico Declercq inicialment sospitava que la pendent del teatre tenía molt a veure amb aquest efecte, però descobrí que quan les veus dels actors pujaven per les grades, les freqüències baixes del discurs anaven eliminant-se, filtrades en certa manera. La solució residia en la manera com el so es reflectia sobre les superfícies acanalades o difusores. Aquestes poden filtrar ones sonores per accentuar certes freqüències igual com les arrugues microscòpiques sobre l’ala d’una papallona reflecteixen les longituds de ona particulars de llum.

Quan l’equip de Declercq experimentà amb totes les ones ultrasòniques i simulacions numèriques de l’acústica del teatre, els investigadors van descobrir que les freqüències fins a 500hz disminuïen, mentre que les superiors a aquest valor ressonaven entre les fileres de seients. La superfície acanalada dels seients estava creant un efecte similar al dels panells difusors.

Eliminar les freqüències baixes vol dir que aquestes són menys audibles,  tant si són de la veu parlada com del so de fons. Però no ha de ser un problema, perquè el sistema humà auditiu pot recomposar algunes freqüències baixes que falten al so. Els oients completen la porció que falta de l’espectre amb un fenomen conegut com a to virtual o Virtual Pich; el cervell humà reconstrueix les freqüències que necessita per entendre el missatge. És un fenomen estudiat per la psicoacústica. 

La major part del soroll produït al teatre i als seus voltants era probablement el soroll de baixa freqüència, per exemple, el cruixir dels arbres o murmuris dels espectadors del teatre. Aleshores, si s’eliminen aquestes baixes freqüències, millora l’audibilitat de les veus dels actors, que són riques en freqüències mitges i altes.

A mesura que els constructors foren col·locant les últimes pedres al Teatre d’Epidaure, del s. IV ane., no podien saber que havien creat un sofisticat filtre acústic. Però quan el públic de l’última fila fou capaç d’escoltar la música i les veus amb sorprenent claredat, els grecs degueren adonar-se de que havien fet quelcom  molt profitós, perquè després varen intentar imitar l’estructura en altres teatres, tot i que no es va aconseguir amb tant d’èxit.

A més, hem d’afegir altres factors, ja coneguts, que també sumen a favor de la seva bona acústica. És el cas de la seva ubicació a una zona amb un soroll ambiental extremadament baix. I la suma de les reflexions de so que es generen a  la plataforma circular, situada entre l’escenari i les grades és a dir la orchestra i les produïdes per la paret posterior de l’escenari. El so directe es veu reforçat per l’existència d’aquestes primeres reflexions.  Aquests rebots són molt propers en el temps i l’espai i la nostra capacitat auditiva que no és suficientment ràpida com per a que els puguem diferenciar o separar, per això lluny de dificultar l’audició duplicant-la, nosaltres rebem un so més clar i potent.

Per ampliar:

Pàgina Oficial del senyor Nico Declercq

Bibliografia
CARRIÓN ISBERT, Antoni. Diseño acústico de espacios arquitectónicos. Edicions UPC, 1998. pp. 170-173.